“Un llibre infantil ha de tenir màgia perquè els infants puguin enganxar-se a la història i ha d’estar redactat d’una manera prou senzilla perquè puguin entendre’l. Alhora, però, ha de tenir un fil que puguem estirar per anar una mica més enllà i treballar l’àmbit emocional. És a dir, els llibres emocionals han de ser portes per poder empatitzar amb els altres. Per tant, han de permetre identificar les emocions, els sentiments i els pensaments i, a partir d’aquí, poder fer les reflexions convenients”, assegura Noemí Fernández. Juntament amb Lídia Alcázar és autora de L’embolic (Bindi Books, 2021), un llibre que parla dels pensaments angoixants que té al llarg del dia l’Anna, la protagonista, i que no la deixen dormir durant la nit.

“Buscàvem fer un llibre que no donés una resposta clara però que tractés un tema molt comú en el qual tothom es pogués sentir identificat, com és el fet de tenir pensaments recurrents. A tothom li passa i no hi ha una resposta única perquè n’hi ha moltes de vàlides”, afegeix Alcázar. La temàtica del llibre va sorgir arran de la seva experiència docent a les aules, ja que consideren que des de la visió adulta es treu importància als problemes que poden tenir els infants però que mereixen el mateix respecte que els que pot tenir una persona adulta. “Cal tornar a una visió més infantil i acompanyar-los en la recerca de solucions”.

Els contes són una bona eina per identificar i treballar les emocions, així com per resoldre els dubtes o conflictes que puguin generar en infants i joves. “Són útils per treballar també els valors i molts altres aspectes cognitius, com per exemple el desenvolupament de la memòria, l’atenció o la concentració. A més, faciliten que els lectors s’identifiquin o projectin en la història personatges o escenaris per anar més enllà de la literalitat del relat i traslladar-lo a l’experiència viscuda, temuda o anhelada”, explica Margot Fusté, psicòloga especialitzada en infància, adolescència i família, fundadora i directora del Centre Psico-Sinergia de Barcelona i coordinadora del Grup de Treball de Psicoteràpia Relacional del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya.

Fusté també indica que els contes solen tenir una càrrega emocional molt gran. Això, unit al fet que molts estudis assenyalen la relació que hi ha entre aprenentatge i emoció –“Com més emocionant és una història, més intens és el seu registre i, en conseqüència, l’aprenentatge”–, fa que qualsevol llibre que expliqui una bona història sigui vàlid per treballar les emocions. “Sempre recordaré un dia que estàvem treballant els contes de fades en un centre d’acollida. Una monitora va explicar el conte de la Ventafocs, que no deixa de ser una jove maltractada dins la família, i una nena va demanar si podia escriure-li una carta. Es va sentir identificada amb el personatge i això ens va fer reflexionar. De vegades, quan expliques un conte, potser no hi ha una intenció al darrere, però si passen situacions com aquesta, les has d’aprofitar i treballar”, diu Maria Concepció Torres, doctora en pedagogia i presidenta de la Comissió de Deontologia del Col·legi Oficial de Pedagogia de Catalunya.

Connectar amb la realitat
“Podem tenir el millor conte d’educació emocional, però si no connecta amb la realitat de l’infant o bé l’adult no té les estratègies per treballar-lo de forma adequada, segurament serà difícil aconseguir un treball òptim de les emocions”, indica Xavi Forcadell, mestre, educador emocional, psicomotricista i autor del conte El cranc juganer (Autoeditat, 2020). Per aconseguir-ho, assenyala, cal tenir en compte el tipus de conte escollit, les característiques psicoevolutives de l’infant i el paper que hi desenvolupa l’adult.

En aquest sentit, recomana a pares i educadors que, abans d’explicar un conte concret als infants, es preguntin per què ho faran. “Si, per exemple, és perquè l’infant entengui el missatge de la història, molt probablement, de forma conscient o inconscient, la seva actitud anirà només encaminada a aconseguir-ho i potser no donarà espai a altres interpretacions que l’infant en pugui fer”, apunta Forcadell.

Aquestes interpretacions són molt importants, ja que poden fer que l’infant reflexioni sobre aspectes que li ressonen i els acabi verbalitzant. “Una família em va dir que després d’explicar El cranc juganer a la seva filla de cinc anys, ella els va dir que a l’escola hi havia un nen que li pegava. Mai els ho havia dit”. A la vegada, Forcadell recorda que les emocions estan presents en tot moment a les nostres vides. “Tenim dues opcions: que portin el control del nostre dia a dia o que les sapiguem gestionar i, aleshores, puguem controlar-lo nosaltres”.